SAMSON & DELILAH, de Warwick Thornton 2009

La pols vermella i les mosques es respiren des del saló de casa. El vent  xiula i fa parlar als personatges. La història d’aquests dos joves aborígens és  colpidora, realista, i alhora està explicada amb senzillesa i embolcallada per  la poesia més fina.

Se m’acut que la millor manera d’introduir-vos a la realitat del desert australià i de gran part de la seva població aborigen és amb “Samson & Delilah”, una pel·lícula meravellosa escrita i dirigida per Warwick Thornton (veure més avall) al 2009.

La vida a les comunitats del desert australià passen entre insectes i calor en la rutina més angoixant, i és aquí que en Samson i la Delilah (veure més avall) lluiten a diari per sobreviure a la monotonia del desert, com ho fan tantes altres persones del grup Warlpiri[1]. Ja no viuen com aleshores en el temps del somni o tjukurrpa[2], ara ja no tenen la necessitat de sortir per caçar o recol·lectar menjar, simplement es desplacen al supermercat més proper i compren el que els fa falta. Les tasques que abans podien durar tota un jornada o fins i tot dies ara s’han vist dramàticament substituïdes per una rutina mancada de sentit que els envolta dia si dia també.

A les comunitats aborígens hi ha escoles i multitud de centres que ofereixen diverses possibilitats de formació per als joves, i mirar així de donar-los un cop de mà perquè se’n puguin sortir dins o fora de la comunitat. Però és difícil convèncer als membres d’una societat que han perdut bona part de la seva identitat cultural i per extensió personal, que les alternatives que se’ls proposa poden ser bones per a ells. Hi ha molta desconfiança, desorientació, i de manera general poques ganes d’adaptar-se a unes opcions amb les que no necessàriament estan d’acord.

I és en el marc d’aquesta situació que els protagonistes ens mostren amb calma i poques paraules el que pot significar avui dia, en la majoria dels casos, néixer aborigen en les comunitats del centre australià. La pel·lícula narra la història d’aquests dos joves que viuen en una outstation[3] propera a Alice Springs. Ella cuida de la seva àvia (Nana, veure més avall) a diari. Ell no té res a fer i la segueix, encuriosit. Les coses s’emboliquen i es compliquen quan tots dos viatgen a la ciutat, desemparats. Resulta molt interessant veure a través de la mirada aborigen la situació d’incomprensió mútua existent entre blackfellas i whitefellas[4] que es respira a la ciutat del centre australià. Atracció, tendresa, shame[5], violència, avorriment, incomprensió i molts d’altres sentiments es posen de manifest durant els 101 minuts que dura el llarg metratge.

Us convido doncs a veure aquesta meravella. Encara que alguns de vosaltres
tingueu dificultat per entendre l’anglès, no patiu, ja que la gestualitat i els  silencis juguen un paper molt més important.


[1] Warlpiri: Grup d’australians aborígens la majoria dels quals parlen Warlpiri, format per unes 5000 o 6000 persones aprox. La majoria viu en comunitats al nord i l’oest d’Alice Springs com a la mateixa ciutat.

[2] Tjukurrpa: traducció aproximada del terme Warlpiri per somni o temps del somni.

[3] Outstation: petita comunitat aborigen.

[4] Blackfellas i Whitefellas: manera habitual de referir-se al australians aborígens i no aborígens respectivament.

[5] Shame o shame job: concepte fortament arrelat en la consciència aborigen australiana. Sentiment de vergonya pel fet de destacar positivament o negativament en el que sigui. Tasca a realitzar que produeix un fort sentiment de vergonya o avergonyiment.

WARWICK THORNTON

Warwick Thornton

En Warwick va créixer a Alice Springs on la seva mare, la Freda Glynn, va co-fundar i dirigir de l’Associació Aborigen de telecomunicacions del Centre d’Austràlia (CAAMA), i fou directora de la Televisió Imparja durant els primers 10 anys de vida. Durant  la seva primera joventut, en Warwick treballava de DJ a CAAMA i a força de veure l’equip de cine que marxava constantment per fer pel·lícules  va decidir que allò era per ell i es va traslladar a Sydney on va estudiar Cine a l’Escola australiana de cinema, televisió i ràdio (AFTRS).  Va començar la seva carrera professional amb curts com ara Payback, Green Bush i Nana amb els que va guanyar premis a Festivals internacionals com el Telluride Film Festival de Colorado i el Berlin International Film Festival (Berlinale)

Amb el seu primer llarg metratge, Samson & Delilah, va guanyar entre d’altres premis i nombroses nominacions, la Caméra d’Or  al Festival de Cannes al 2009 per millor primer llarg metratge.

En una entrevista realitzada per el blocaire de Film in Japan en Warwick parla d’Austràlia, de cinema i moltes coses  més. Aquí en teniu alguns extractes.

“Actualment es fan coses comercials (cinema), comèdies, això és tot el que tindrem, i no és una representació real d’Austràlia, del que representa”.

“Com no hi ha massa diàleg, havia d’anar amb molt de compte amb la música. Cada cançó estava contemplada en el guió. No era allò de “ens queden tants diners”. Quan està (Samson) esniffant petroli la cançó és Sunshiny Day, i en canvi està ajagut en la foscor. Buscava aquest tipus de juxtaposicions. Vaig buscar bones cançons country.”

“Hi ha poc diàleg però no hi ha manca de comunicació. En les comunitats aborígens hi ha tot un món lingüístic amagat que té a veure amb els gestos. Indicar amb els llavis per exemple,  significa cap allà, no cal aixecar el braç…”

“Quan tens tretze anys tires pedres a les noies. No vas cap a elles i fas aquests monòlegs llarguíssims. Aquesta és la versió de Hollywood. La versió de Hollywood és la que el noi va cap a la noia i li diu “m’agraden els teus ulls…” aquest tipus de coses, i dirà totes aquestes coses que són molt punyents, i saps perfectament que està escrit per un tio de 40 anys que s’ha casat tres vegades,  té 4 fills i està posant de manifest tot allò que li hauria d’haver dit a la seva primera dona. Ho veus claríssim però surt de la boca d’aquest noi de 13 anys. I automàticament ho trobes molt forçat. Això no és la vida, no és real. Està de conya si estàs rodant Barbie, però no funciona si treballes en Samson & Delilah. Aquests xavals, quan tens la seva edat ets súper tímid, no pots parlar a la noia, tot el que vols aconseguir és fer-te notar. I què fas? Li tires pedres. Està basat en tal com són les coses.

“Al centre d’Austràlia hi ha probablement un dels deserts més bells del món. Està ple d’àngels i està ple de dimonis. Mira desesperadament de trobar un punt d’equilibri entre les qüestions aborígens i el turisme. S’està intentant amagar els problemes que tenim com a poble indígena, ho amaguen darrere les roques. Actualment hi ha un pla intervencionista per part del govern. Ens han tret tots els drets (…). Austràlia està en tràmits judicials contra les Nacions Unides… I encara tenen la barra de mostrar-nos feliços xutant la pilota i ballant. N’estic fart, ja fa massa que dura això. Em sembla que tots nosaltres, els black folks[1], hauríem d’apartar-nos de la publicitat que s fa d’Austràlia. Son les nostres idees, els nostres símbols que fan servir per vendre Austràlia al món. Tot plegat s’ha tornat com una broma. Et tracten fatal però després ens criden perquè ballen sota les estrelles per atreure els turistes. O que diguin com de feliç és aquest país. Fa venir ganes de vomitar. Ara tenim un nou govern i estem esperançats, jo almenys. Realment han de moure el cul i parar de fer-nos servir per embellir Austràlia, perquè ara mateix les coses no en tenen pas maques. En tot cas no ho estan allà on vaig créixer.”

EN ROWAN I LA MARISSA

En Samson i la Delilah són en Rowan McNamara i la Marissa Gibson. Cap d’ells dos havia actuat en un llarg metratge abans.

Rowan McNamara

En Rowan viu a Hidden Valley, a les afores d’Alice Springs. Pertany al grup lingüístic Arrente de l’est, i originalment ve de Santa Teresa, una comunitat situada a 80 quilòmetres d’Alice. És seguidor del Club de Futbol australià de Essendon i ha viatjat a varis punts del país amb el seu equip de Footy de l’escola. La Lasagna és el seu plat preferit.

Marissa Gibson

La Marissa viu a Alice Springs amb el seu oncle, la seva tieta i la seva avia, la Mitjili, que alhora fa de la seva àvia a la pel·lícula. Parla anglès, Warlpiri, Luritja i està aprenent Japonès a l’institut. També estudia literatura anglesa i  teatre. De més petita va viure a Kintore, on va experimentar la vida pròpia d’una comunitat remota.  Li agrada enviar missatges per mòbil i menjar rollitos de primavera que troba al mercat el diumenge.

MITJILI

Mitjili Napanangka Gibson

La Nana és la Mitjili Napanangka Gibson, famosa des de fa anys per la seva pintura, molt cotitzada en el mercat artístic. Va néixer pels volts del 1932 a Winparrku prop de Kiwirkurra, a l’estat de Western Australia (WA). La seva terra ancestral és a Wilkinkarra (llac Mackay) situat al desert Gibson, a la frontera entre WA i el Territori del nord (NT). El seu grup lingüístic és el Pintupi però també parla Warlpiri amb fluïdesa.

Va veure blancs per primera vegada quan rondava els 30 anys, fet bastant comú en la població aborigen de la seva edat provinents del Central Desert. Durant molts anys va viure a Nyirripi on va començar a pintar, inspirada per la pintura de la seva neboda.

Va tenir dos fills i molts nets. Els últims anys de la seva vida els va passar a Alice, envoltada de família, i sempre pendent de les sortides al bush amb els seus on caçarien goannes, echidnes, altres animals i fruits silvestres.

La seva primera experiència en el món del cinema fou amb el curt anomenat Nana del mateix Warwick. També va participar en el documental Lore of Love de Beck Cole per a la cadena de televisió australiana SBS.


[1] Negres australians. Ells  mateixos s’hi diuen. No es considera despectiu.

Advertisements